Felicitació a l'equip de L'Onada Alcanar

L'equip de L'Onada Alcanar ha rebut una felicitació de part de la família de Teresa Compte pel servei i l'acompanyament ofert aquest temps.

Tot el personal està agraït d'haver pogut cuidar a una persona tan especial i comptar amb la satisfacció i la gratitud dels seus éssers estimats.

Us deixem el missatge rebut:

ATT. Equip L’Onada Alcanar,

Us envio aquestes paraules, que ja us vam traslladar personalment el dia que vam estar al centre, com agraïment per l’acompanyament que ens heu donat a Teresa i a la família durant tot el temps que hem compartit. Suposo que escriure-les suposa fer una reflexió de tot el que ha passat en tant poc temps, amb un munt d’emocions no assentades encara i costa més que dir-vos-ho en persona, però com que m’ho vau demanar, així ho faig.

De vegades, les situacions es presenten sense preguntar-nos si estàvem preparats o si teníem res previst per a fer-les front, tot i que les circumstàncies ens anaven avisant des de feia temps. El cas és que ens vam trobar amb una persona que des de feia molt temps tenia una dependència total de la seva filla (i cuidadora) i de les ajudes de cuidadors ocasionals. En faltar la seva filla, ens vam trobar sense mitjans per poder atendre les seves necessitats d’una manera digna per a ella i per a les persones properes que ens vam quedar a càrrec seu. La situació inicial es va complicar ràpidament i ens va portar cap a una decisió que no volíem prendre, però de la que em vaig veure amb la responsabilitat de prendre-la. Vaig acudir a vosaltres amb molts dubtes, amb molts prejudicis fruit de creences fortament arrelades, i amb molts dubtes de si fèiem el correcte portant-la a la residència per a que pogués tenir les atencions que la seva condició física requeria i que no podíem atendre a la
seva casa. Suposo que el raonament lògic em deia que sí, però la raó topava amb l’obligació emocional que sentia de cuidar-la a casa, perquè la veia
vulnerable (entenent de primera mà què implica això), profundament trista, perquè era trist que hagués de de deixar la seva casa, deixar les seves coses, sense veure que pogués tornar. Però finalment ella va accedir i ho va fer perquè en el fons sabia que no teníem altra manera i també perquè jo li vaig demanar…

En arribar aquí es va trobar un ambient familiar i proper, amb unes persones que intentaveu acollir-la de la millor manera, encara que ella no ho va posar fàcil. Ens hem sentit acompanyats sempre, no només ella, sinó també tots nosaltres, perquè ha estat difícil per a tots. Agraeixo l'interès per part de tots per buscar la manera que es pogués sentir bé, amb paciència per buscar com adaptar-nos millor els uns als altres, amb totes les dicultats sobrevingudes durant aquest temps. A poc a poc, pareix que es va anar adaptant i va anar trobant-se millor, però sempre ens va tenir preocupats perquè no la veiem bé del tot, però com una persona em va dir, si ella no volia estar bé, no ho estaria mai, per molt que féssim els del voltant i no ens podem sentir responsables d’això. Suposo que la motxilla de la vida li pesava massa, perquè l’havia anat carregant de coses massa tristes que no li deixaven veure les bones que sí que havia viscut, i que no li deixaven trobar il.lusió per continuar.

Us agraeixo sincerament les atencions que ens heu donat en nom de la familia i en el de Teresa també, tot i les dificultats que ser d’una altra Comunitat van suposar. Encara que ella no tenia el costum de donar les gràcies amb paraules, em consta que sí que estava agraïda de l’atenció que vosaltres li donàveu, en especial de tot l’equip d’infermeria, que tanta relació directa teníeu amb ella i és clar, a tots els que la gitàveu, aixecàveu, dutxàveu, canviàveu,… Dolors, Sònia, Mònica, Sílvia, Núria, Josep…, Dolors, Liliana,... i tots els que no he nomenat, però que també heu estat ahí. GRÀCIES.

Us animo també a continuar millorant, per poder donar la millor la qualitat de vida de les persones que ateneu, entenent que cada persona arriba amb la seva pròpia motxilla, plena de coses viscudes i no sempre bones les últimes, i entenent que són persones úniques i que, per tant, requereixen d’un tracte personalitzat i singular cadascuna d’elles. Com a societat, cadascú des de l’àmbit que puguem, hem de vetllar per donar a les persones majors el tracte i el lloc que els correspon, sense oblidar-nos mai que ells ens han cuidat a nosaltres primer.

Gràcies!!!

Laura Ortí, neboda de Teresa Compte.